Un mapa militar del castell de 1839.
Història del barri dels gats, per Antoni Escudero.
Us presentem una sèrie de fotos antigues, la major part d'elles per cortesia de l'arxiu Derus.
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
BARRI DELS GATS
Història.
Vida i Miracles.
Primer van ser les abelles,
Apiaria
ve d’elles.
Després ja van venir els GATS,
i ara: tot just mosquits.
Ni papallones ni pipiripips!
El rei Lotari el 95cinc
per escrit ens diu
que el castell de Fontanet ja hi viu.
El mil31
la tenim a la riera.
No era filla d’una gata
però si d’una Guinovarda.
I el mil2centsnou?
Quan Sant Joan de Mata fa un enrenou
perquè al barri dels Gats ens hi fa un
convent nou!
L’any mil555 el barri dels Gats té de tot:
carnisseria, tint i adoberia;
i carrer major i tot.
Forns per a ells i elles:
el dels càntirs i el de les olles.
Un trull vell per a les olives
i un altre que és de cal Cescot.
El castell de Fontanet;
i a dalt a cal Tasta un Castellet.
L’església de Santa Maria
i el carreró d’en Joan Galia.
La capella de Sant Sebastià
i les escoles per a estudiar.
A la casa de
una font que l’envolta.
I a cap més barri no hi ha
un portal del Romanyà.
La vila encara no hi era
quan els GATS ja anàvem a toc d’esquella.
El tiet-bisbe del vescomte Udalard
se’ns ven al nebot per un plat de llard.
Fins al 108 de l’any mil
omplíem el setrill
dels Berenguer,
el primer, segon i el tercer.
Després… algun rei enze:
Alfons i Pere segons,
fins al mil dos-cents tretze
en què Jaume el Conqueridor
al barri dels Gats deixa la llavor.
És de tots el millor!
Si al nostre barri veniu
i un noi ros, alt i prim sentiu
que va cantant i xiulant,
és que és fill del nostre primer
estiuejant.
Doncs és veritat!
Ni Vaquèira ni Mallorca havia triat.
Al segle tretze moltes nits havia
passat
al castell de Fontanet del Barri dels
Gats.
D’agost a desembre de 1.26vuit
tenim documents escrits
dient que hi va passar dies i nits.
El 1.22nou
a conquerir Mallorca n’hi van anar un
tou:
tres guineus i quatre gats,
un parell d’àrpies i uns quants unificats.
I si no us ho creieu
quan a Mallorca aneu,
passeu pel poble de Sineu
que de cognoms Piera encara n’hi
trobareu.
A més de reis i comtes
també a ducs i templers
hem omplert els comptes.
Guillem de Montagut templer
el 1167 li vam fer menester.
I als ducs de Cardona
una temporada els vam ajudar a passar
l’estona.
Als monjos de Poblet
del 1285 al 1291; tot plegat, sis
anyets.
Però a les monges de Pedralbes és sabut
són a qui més hem mantingut.
Del 1431 i fins a 100 anys abans dels
anys vint
els del xarleston del segle vint.
Però Piera comença a progressar. (?)
El poble es fa vila
i el barri dels Gats és ara al final de
la vila.
El mercadal i el raval sobirà
han començat a destacar
i són ara els que tallen el bacallà.
Però els del raval jussà
som encara on volem estar.
Feu, feu, que al final ens vindreu a
trobar!
El 1858 el primer bloc de pisets van
edificar
per a fer-hi cap, quan no sapigueu on
anar.
Els capellans voldrien portar
l’església allà dalt!
Però el Sant Crist no hi vol fer el
salt.
Si encara s’ha d’acabar el campanar
que el 1819 van començar!
Als Gats ja ens va bé
que aquí no ens portin el merder.
El patró Sant Bonifaci
diu que allà dalt s’ho facin,
que el 1669 el van nomenar
i d’aquí tampoc vol marxar
Al sant Crist li fan la primera caseta
al 1630, i d’oferta.
I és que no va manar gaire fins que al
1.68vuit
el vot de poble va donar fruit
i de la vila copatró
el van nomenar amb raó!
El 1914 li comencen la que té ara
i fins al 1934 no la hi entreguen tal com
és ara.
I tampoc vol marxar
perquè la seva mitja taronja no vol
deixar.
Ja s’ha acostumat a la cúpula que el vigila
i que des del 1883 davant seu s’enfila.
Quina llàstima que una casa al segle
dotze començada
estigui ara tan poc aprofitada.
No us penseu que els primers gats
vivien al raval,
sinó que ho van fer a la part de dalt
on avui van a descansar els qui els ha arribat
el final.
D’allà venia el camí de
fins més o menys a la font de l’Abeurador,
que és on hi havia
Els primers pierencs vivien
encimbellats
al pla del cementiri, que en diem els
gats,
protegits pels espadats
que formen
El castell del rei vigilava el clatell
de la part més baixa de l’altell.
Ja més cap aquí els pierencs de
l’altiplà
van voler viure on vivien els gats:
més ben arrecerats
i a redós del castell que vigilava el
castlà.
Però el 1503, pel camí del rec de
ens diu un Capbreu que ja hi passen uns
quans gats drets
a plantar mongetes, patates i
pebrotets.
Cinc-cents anys cavant, plantant,
regant i collint
i els gats encara avui aquesta terra
estem assaborint.
I el bosquet d’en Cupido, i el torrent
de
i la font de
el camí dels soldons, la paret del Vendrell...
tot per anar-hi a peu;
tot al barri dels Gats.
Però a principis del segle vint
a les tres fassines del barri ja no els
quedava res a dins.
La fil·loxera s’havia menjat el raïm
que necessitaven
per a fer l’aiguardent que destil·laven.
Per anar del portal d’en Romanyà al
carrer del Sol
hi havia llavors un carrer estret i
prou.
En deien el carreró dels Gats
perquè aquestes bèsties feien la vida
pels seus terrats.
Per 2.177 pessetes l’ajuntament compra
la fassina del Nin,
l’any 22 del segle vint.
L’enderroca, fa una plaça i uns plàtans
hi planta dins.
Els enderrocs i uns gossos morts pel
verí,
tot cap a dins, que els cups s’han d’omplir.
Han anomenat la plaça oficialment de
tota mena de maneres:
de
Però el seu nom popular és el que ha
quedat:
La placeta dels Gossos del barri dels
Gats.
El sis de març de 1932
el president Macià i el conseller
Ventura Gassol
inauguren la nova font de l’abeurador
tots dos.
El 1964, al carrer del sol l’eixamplen.
I a la dècada dels setanta
a la plaça del Sant Crist hi
enderroquen cases.
El 1981 s’inaugura el monument a la
sardana,
i a finals dels setanta, tallen els
plàtans de la plaça
perquè els dóna la gana.
Tots sabem que a principis dels
vuitanta
la festa del barri fa una revifalla.
Però també sabem del cert que el 17 de
juny
el barri feia festa sense poder tancar
el puny;
era el 1945 i no n’hi havia ni cinc.
Al 45 no hi havia de res i hi faltava
de tot,
però de conya, imaginació i bon humor
n’hi havia força de tot.
El programa d’aquell any
ja ens diu que la festa no era nova
d’aquell any.
Hi havia ofici solemne, és clar,
amb la benedicció de coques, també
clar.
«A
la una y media un bailable y una sardana»
per estimular la gana.
A les 4, «para goce de la quitxalla,
concursos
de magarrufes, curses de sacs, cubells»
i… xauxa.
Tot seguit:
«GRAN
CORRIDA DE TOROS», amb Morenito de Múrcia i el seu seguici.
A les set, audició de sardanes i ball
amb l’orquestra PUNTO AZUL, per a remenar
el cul.
A dos quarts de dotze, «Gran Traca Valenciana, sardanas y baile» sense
cops de colze.
I per acabar:
«Concurso
de Swing y Chek-to Chek» i sense parar de
ballar.
La història del barri dels Gats
és la que us hem explicat.
El que us hem dit és del tot veritat,
i de tots depèn que arribi fins a
l’eternitat.
Espero que hagueu passat una bona
estona.
Antoni Escudero Costa, de Piera
Gat.
Us presentem un plànol del “Fuerte de la Villa de Piera” del 1839, a finals de la primera guerra carlina. Hem de donar les gràcies a l’Ajuntament de la Pobla de Claramunt i molt especialment a la Marta Bartrolí i l’Isidre Surroca, autors del llibre Cartografia Històrica de L’Anoia”, d’on hem recollit aquestes fotografies.
A la fotografia següent es pot apreciar la llegenda i alguns detalls importants. En primer lloc, vegem els marges abruptes que envolten el fort; el que mira a la Guinovarda, que encara avui podem observar, i el que es va recobrir amb l’actual muralla durant la restauració de principi de segle. El camí que mena al pla del cementiri s’anomena “Camino de San Quintín” segurament perquè a Sant Quintí hi havia el centre operatiu del guerriller “El llarg de copons” i no pas per cap mena de relació comercial d’importància entre Piera i Sant Quintí.
Les “huertas” (q) són ara el jardí de les monges, la rectoria (a) es va enderrocar però encara en tenim fotografies (vegeu més avall). El cos de guàrdia (e) és l’actual Cal Pantinga, el cementiri (n) és la placeta de Missa i la “Casa del Rey Don Jayme” és força evident. No en queda cap rastre de la porta d’entrada
Trobem a faltar el camí de fàbregues, que se suposa que hauria de recorre entre el marge de la Guinovarda i el mur nord del fort.
El nord del plànol està en la part inferior del ful. Actualment, les normes de cartografia obliguen a disposar el nord en la part superior del full. Diem això per que la fotografia que hem capturar del google maps per tal de poder comparar les dues vistes està girada 180 graus respecte l’original.
Finalment, us deixem unes fotografies antigues per a que en feu les vostres pròpies elucubracions.